Un d’aquells espais de Vilanova i la Geltrú on el pas del temps es pot llegir gairebé com si fos un llibre obert
Les fotografies antigues, comparades amb la imatge actual, mostren una transformació profunda: d’un terreny irregular ocupat temporalment per les atraccions de la fira a una plaça plenament integrada en la vida quotidiana del barri de Sant Joan.
A la dècada dels setanta, l’aspecte d’aquest indret tenia ben poc a veure amb el que coneixen avui els vilanovins. Una fotografia de 1975 mostra un espai encara sense urbanitzar, amb terra, desnivells, arbres i instal·lacions de fira. Al voltant, però, ja començaven a aparèixer els edificis d’habitatges que acabarien definint aquesta part de la ciutat.
Abans de la plaça
El creixement de Vilanova i la Geltrú durant les dècades centrals del segle XX va transformar notablement molts sectors que fins aleshores havien quedat fora del nucli urbà més consolidat. Sant Joan va ser un dels barris que van experimentar aquest procés, amb nous blocs d’habitatges, carrers, comerços i serveis destinats a una població cada vegada més nombrosa.
En aquest context va néixer la futura plaça del Xoriguer.
La documentació municipal situa l’origen de la seva denominació popular l’any 1976. El nom de Xoriguer provenia del renom de la família Puig, antiga propietària dels terrenys de la zona, un detall que permet entendre com la memòria de les famílies i dels antics espais rurals ha quedat incorporada al nomenclàtor de la ciutat.
Aquell mateix any es va projectar la urbanització de la plaça amb participació dels veïns del barri. Durant el procés fins i tot es va arribar a plantejar que l’espai rebés el nom de plaça del Rei o de Joan Carles I, però finalment es va consolidar el nom popular que els veïns ja identificaven amb aquell indret: plaça del Xoriguer.
Les imatges d’aquells anys tenen avui un valor especial. En una de les fotografies es pot veure el terreny abans de la construcció definitiva, encara ocupat per atraccions de fira. El paisatge és difícil de reconèixer des de la perspectiva actual: terra sense pavimentar, desnivells pronunciats i una ciutat que encara estava acabant de donar forma als seus nous barris.
La transformació urbana
La transformació es fa encara més evident observant una segona fotografia, ja de començaments dels anys vuitanta. L’espai apareix aleshores completament urbanitzat, envoltat pels edificis que encara avui defineixen bona part del paisatge de la zona. Les grades, les zones pavimentades i els arbres converteixen el que fins poc abans havia estat un solar en un lloc pensat per a la convivència.
La plaça ja era una altra. I també ho era Vilanova.
Durant les dècades següents, el Xoriguer es va anar convertint en un espai habitual per a diverses generacions de veïns. Infants jugant, joves trobant-s’hi, famílies travessant-la de camí a casa i persones assegudes a les grades formen part d’una història quotidiana que difícilment queda registrada als arxius, però que acaba donant identitat als barris.
La seva configuració, amb un gran espai central i grades al voltant, respon també a una manera d’entendre l’urbanisme pròpia de l’època. La plaça no era només un lloc de pas, sinó un punt de trobada concebut perquè els veïns poguessin ocupar-lo.
Amb els anys, inevitablement, també van arribar les reparacions. El 2009, per exemple, es van impulsar treballs de millora que incloïen la reparació dels murs, les jardineres i les bancades, així com la renovació de les peces que servien de seient a les grades.
Són intervencions que expliquen una altra característica dels espais públics: mai no estan realment acabats. Canvien perquè canvia la ciutat, perquè els materials envelleixen i perquè també evolucionen les necessitats dels seus usuaris.
Un barri que canvia
Comparar la plaça actual amb les fotografies antigues permet jugar a trobar diferències, però sobretot permet descobrir continuïtats.
Els edificis constitueixen probablement la millor referència per orientar-se. Alguns continuen al mateix lloc gairebé mig segle després, mentre que l’espai públic que tenen davant ha anat modificant la seva vegetació, el mobiliari, els paviments i la manera com és utilitzat.
Els arbres, especialment, expliquen silenciosament el pas dels anys. Allò que en les fotografies més antigues eren exemplars joves o espais gairebé sense ombra s’ha convertit en una plaça marcada per arbres de grans dimensions. La vegetació ha acabat transformant també la percepció del lloc, generant una imatge molt més verda que la dels primers anys.
Però la història del Xoriguer no s’atura en les fotografies del passat.
En els darrers anys, l’espai també ha incorporat noves expressions de la memòria del barri. Un mural de l’artista Slim Safont, situat a la plaça, ret homenatge a les persones arribades d’altres punts d’Espanya durant les grans migracions interiors de les dècades de 1950 i 1960, un moviment demogràfic fonamental per entendre la configuració social del barri de Sant Joan.
D’aquesta manera, el mateix lloc que havia nascut enmig del creixement dels nous barris vilanovins ha acabat convertint-se també en un espai que recorda les persones que els van construir i habitar.
Les fotografies antigues permeten entendre la magnitud del canvi. On el 1975 hi havia atraccions de fira sobre un terreny encara per urbanitzar, pocs anys després hi havia una plaça. On els arbres eren petits, avui hi ha grans capçades. On una nova generació de veïns començava a construir la vida comunitària del barri, avui conviuen fills i nets d’aquells primers habitants amb nous vilanovins.
La plaça del Xoriguer és, en aquest sentit, molt més que un espai entre carrers.
És una petita crònica urbana de Vilanova i la Geltrú.
Les imatges separades per gairebé mig segle recorden fins a quin punt una ciutat pot canviar sense que moltes vegades en siguem conscients. Per als qui han viscut sempre al barri, probablement la transformació s’ha produït lentament, any rere any. Però contemplada a través de fotografies de diferents èpoques, la diferència és espectacular.
I potser aquesta serà només una fotografia intermèdia.
Quan d’aquí a unes dècades algú torni a comparar el Xoriguer del futur amb aquelles imatges de terra, atraccions de fira i primers blocs d’habitatges dels anys setanta, podrà comprovar una vegada més que les places també tenen vida pròpia.
I que, mentre Vilanova canvia, elles canvien amb la ciutat.
- Et Recomanem -
