El nou model de salut mental a Vilanova com a mirall d’un sistema públic insuficient

Més enllà de la inauguració: quin model de salut mental volem per a Vilanova?

La posada en funcionament aquest octubre del primer Centre Integral de Salut Mental de Catalunya a Vilanova i la Geltrú és un fet tangible que mereix una mirada profunda. Les noves instal·lacions de 3.500 m², impulsades pel Parc Sanitari Sant Joan de Déu, unifiquen sota un mateix sostre serveis infantils, juvenils, d’adults i d’atenció a drogodependències. Un avenç innegable en infraestructura que donarà cobertura a més de 173.000 persones del Garraf i unes 116.000 de l’Alt Penedès.

Una tasca encomiable amb segles d’història

Davant d’això, la primera premissa ha de ser neta i clara: no es tracta de jutjar la qualitat assistencial d’una institució amb una trajectòria i uns valors de solidaritat, respecte i humanisme impecables. L’Orde Hospitalari de San Juan de Dios, amb gairebé cinc segles d’història, la gestió de més de 600 centres als cinc continents i una xarxa a Espanya de més de 80 dispositius i prop de 18.000 professionals, fa una tasca social i mèdica admirable.

Només en l’àmbit de la salut mental, l’entitat atén més de 115.000 persones a l’any, situant sempre el pacient al centre des d’una vessant plenament humana. El disseny mateix d’aquest nou edifici a Vilanova, pensat amb criteris d’humanització per trencar l’estigma, és un reflex fidel d’aquesta sensibilitat. La pregunta que ens hem de fer com a ciutat, per tant, no gira entorn de la capacitat de l’entitat, sinó entorn del model que estem consolidant. Què significa per a l’equitat d’accés del veí que la resposta a una necessitat tan flagrant provingui de la concertació amb el tercer sector religiós, i no d’un desplegament estructural de la sanitat pública directa?

Una gestió compartida que evidencia les mancances de la xarxa pública

Aquest nou equipament funciona sota un model de gestió compartida dels serveis assistencials que resulta molt significatiu. La propietat de l’edifici correspon al Parc Sanitari Sant Joan de Déu, que assumeix directament els serveis dirigits a la població adulta i a la rehabilitació comunitària. Per la seva banda, l’atenció a la salut mental infantil i juvenil s’ofereix a través de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, mentre que l’assistència i seguiment per addiccions en el Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències corre a cargo de la Fundación Hospitalarias de Martorell.

Aquesta fragmentació i aliança d’actors externs per cobrir la demanda local posa de manifest, de manera evident, com d’insuficient és la xarxa assistencial pública directa de salut mental. Quan el sistema sanitari públic es veu incapaç d’assumir de manera unificada i pròpia totes les etapes i necessitats de la salut mental de la ciutadania, es fa palès un dèficit estructural que cap concertació, per molt ben coordinada que estigui, hauria d’enmascarar de manera permanent.

El consens institucional enfront de la realitat local

Avui dia, la salut mental ha sortit de l’armari de l’esfera privada per esdevenir una emergència social de primer ordre. Ho veiem al carrer i ho sentim en els àmbits més institucionals: figures públiques com la reina Letícia recorden de manera recurrent en els seus discursos la importància cabdal d’investir en salut mental, assenyalant-la com un pilar que requereix recursos decidits, estructurals i sostinguts. Aquestes paraules van quedar paleses, precisament, durant la seva intervenció en l’acte institucional pel Dia Mundial de la Salut Mental, on es va fer una crida unànime a no deixar ningú enrere.

Si aquesta prioritat és un consens tan ampli, la traducció en la política de proximitat hauria de ser l’enfortiment del sistema públic de salut. La millor manera de garantir que el propi Estat proveeixi els serveis d’una forma directa, propera i plenament accessible per a tothom és a través de la xarxa pública.

El risc de cronificar un model subsidiari

Vilanova i la Geltrú, com a capital del Garraf amb més de 66.000 habitants, pateix una pressió assistencial creixent. Quan la xarxa pública de gestió directa no arriba a cobrir tota la demanda, la concertació es converteix en la sortida d’emergència. El risc d’omplir de manera sistemàtica els dèficits estructurals públics amb actors externs —per molt excel·lents que siguin en la seva execució— és que acabem normalitzant un model subsidiari.

Si la sanitat pública no disposa de suficients places pròpies ni de ràtios de professionals adequades per assumir el gruix de la població, l’accés universal real pot quedar debilitat per la burocràcia dels concerts o la manca de continuïtat pública directa.

Un mirall per a les mancances del sistema

La consolidadió d’un model sanitari mai és neutra: defineix qui té accés, en quines condicions i sota quin paraigua de drets. Celebrar l’obertura d’aquest nou espai a la ciutat és de justícia, especialment pel benestar dels pacients que hi trobaran una atenció de primer nivell. Tanmateix, aquesta millora també ha d’actuar com un mirall que ens recordi les mancances del sistema estructural.

Vilanova té l’oportunitat d’exigir que la salut mental, com a dret bàsic universal, estigui plenament blindada des del cor de la sanitat pública. Perquè la ment dels nostres veïns i veïnes no hauria de dependre de fórmules de gestió indirecta, sinó de la ferma garantia d’un sistema públic robust i autosuficient.