Salvar la història comuna: el repte del patrimoni religiós vilanoví

Mentre els edificis civils i modernistes centren el debat cultural i les inversions, una part fonamental de la història i l’art de la ciutat corre el risc de degradar-se en el silenci

El llegat cristià de Vilanova i la Geltrú forma part de la història de la ciutat, independentment de les creences personals de cadascú. Esglésies, arxius parroquials, confraries, processons, retaules i imatges religioses han contribuït durant segles a configurar la identitat local. Tanmateix, aquest patrimoni continua ocupant una posició secundària dins del debat cultural i sovint queda al marge de les polítiques públiques de conservació i divulgació.

La qüestió no és religiosa, sinó cívica. No es tracta de defensar una determinada fe ni de reclamar més presència de l’Església en la vida pública. Es tracta d’entendre que una part important de la memòria col·lectiva de Vilanova i la Geltrú es conserva dins d’edificis i institucions vinculades històricament al cristianisme.

Ignorar aquest llegat perquè té un origen confessional seria tan absurd com menystenir un palau, una fàbrica o una casa modernista pel fet que van ser construïts per representar el poder econòmic d’una determinada època. El patrimoni no s’ha de jutjar únicament pel seu origen, sinó pel seu valor històric, artístic i social.

Un patrimoni invisible

El patrimoni religiós pateix una contradicció evident: és present arreu, però sovint passa desapercebut. Els campanars formen part del perfil urbà, com l’imponent campanar barroc de Sant Antoni Abat, que, amb els seus 52 metres d’alçada, defineix la silueta de la ciutat. Les campanes continuen marcant el ritme quotidià i moltes celebracions populars tenen arrels religioses. Malgrat això, una part considerable de la ciutadania desconeix què es conserva a l’interior dels temples o quin valor tenen els documents guardats als arxius.

Quants vilanovins saben que a l’interior de l’església de Santa Maria de la Geltrú es custodia el magnífic retaule major de Josep Tramulles, del segle XVII, una de les joies més importants de la retaulística barroca a Catalunya? Quants coneixen el contingut dels llibres de l’Arxiu Parroquial de la Geltrú o de la Immaculada Concepció, on durant segles es van registrar els baptismes, matrimonis i òbits de la població? Quants són conscients que aquests documents constitueixen una font insubstituïble per a qualsevol estudiós que vulgui reconstruir la història social, demogràfica i econòmica del Garraf?

Aquesta falta de coneixement no és responsabilitat exclusiva de la ciutadania. També és conseqüència d’una gestió fragmentada, d’una divulgació insuficient i d’una separació excessivament rígida entre patrimoni religiós i patrimoni civil.

El patrimoni laic acostuma a gaudir d’una visibilitat més gran. Els edificis modernistes, les casas senyorials, com el Museu Romàntic Can Papiol, o equipaments com la Biblioteca Museu Víctor Balaguer formen part de rutes turístiques, programes educatius i jornades de portes obertes. Quan necessiten una restauració, la seva situació genera debat públic i mobilització institucional.

En canvi, quan una església presenta problemes estructurals o una peça artística necessita ser restaurada, la resposta acostuma a arribar tard. Sovint tot depèn de la iniciativa d’una parròquia, d’una campanya de donatius o d’una subvenció puntual. Aquest model és insuficient per garantir una conservació seriosa i continuada.

No es pot deixar un patrimoni d’interès col·lectiu exclusivament en mans d’entitats que, en molts casos, disposen de recursos econòmics i humans molt limitats. Si aquests béns tenen valor per al conjunt de la ciutat, la seva protecció també ha de ser una responsabilitat compartida.

La memòria fragmentada

La distància entre una part de la societat i els espais religiosos és cada vegada més gran. Moltes persones només entren en una església amb motiu d’un casament, un funeral o una visita turística ocasional. Aquesta realitat és comprensible en una societat secularitzada, però té conseqüències sobre la manera com es percep i es protegeix el patrimoni.

Allò que no es coneix difícilment es valora. I allò que no es valora corre el risc de desaparèixer sense provocar cap reacció.

Quan la ciutadania deixa de sentir aquests espais com una part de la seva història, també disminueix la pressió perquè siguin conservats. Mentrestant, les administracions poden caure en la temptació de considerar-los una qüestió interna de les parròquies, com si el seu valor acabés a la porta del temple.

Però el patrimoni religiós no és només dels creients. Els temples han estat espais de trobada, refugi, celebració, dol i organització comunitària. Entitats històriques com la Confraria del Sant Crist de la Geltrú, amb prop de 375 anys de trajectòria, demostren com el teixit associatiu local ha anat molt més enllà de la fe per esdevenir part de la cohesió social de la ciutat.

Béns d’alt valor artístic i funerari, com els panteons modernistes de grans arquitectes que acull el Cemetery de Vilanova i la Geltrú, són testimonis directes de l’època dels indians i del creixement de la ciutat.

La història de Vilanova i la Geltrú no es pot explicar completament sense tenir en compte aquesta dimensió. Esborrar-la o relegar-la a un segon pla no faria la ciutat més moderna ni més plural. Simplement, la faria menys conscient del seu passat.

El repte consisteix a trobar una fórmula que permeti preservar aquest llegat sense confondre cultura amb religió ni patrimoni amb adhesió espiritual. És perfectament possible protegir una església pel seu valor arquitectònic, estudiar un retaule pel seu interès artístic o consultar un arxiu parroquial per la seva importància històrica sense compartir la fe que va donar origen a aquests elements.

Una responsabilitat pública

Vilanova i la Geltrú necessita una mirada més àmplia sobre el seu patrimoni. Els edificis religiosos haurien de formar part de manera clara dels inventaris municipals de béns culturals i dels plans generals de conservació. També caldria establir mecanismes estables de col·laboració entre les parròquies, l’Ajuntament, les entitats culturals i els especialistes en patrimoni.

Aquesta cooperació no hauria de limitar-se a intervenir quan apareix una urgència. Caldria fer diagnòstics periòdics, establir prioritats, buscar finançament i programar actuacions a llarg termini. La conservació preventiva sempre serà més eficaç i menys costosa que una restauració precipitada quan el deteriorament ja és greu.

També és imprescindible reforçar la divulgació. Obrir els espais, organitzar visites guiades, elaborar materials pedagògics i explicar el valor històric de les peces permetria acostar aquest patrimoni a persones que potser mai no hi entrarien per motius religiosos. Iniciatives com els concerts vinculats al patrimoni, entre els quals hi ha el cicle Músiques del Retaule, són un camí a seguir per fer accessible aquesta riquesa al conjunt de la ciutadania.

Aquesta tasca no ha de recaure únicament en les institucions. Historiadors locals, associacions culturals i grups de defensa del patrimoni fa anys que documenten, estudien i difonen una herència que sovint rep poca atenció. La seva feina hauria de ser escoltada, reconeguda i incorporada a qualsevol estratègia municipal.

La defensa del patrimoni religiós no és una batalla ideològica. És una qüestió de responsabilitat cultural. Una ciutat madura no selecciona la seva memòria en funció de les sensibilitats del present, sinó que conserva, estudia i contextualitza tots els elements que expliquen d’on ve.

Vilanova i la Geltrú té l’oportunitat de deixar enrere la indiferència i assumir que el seu llegat religiós també forma part del patrimoni comú. Preservar-lo no significa mirar enrere amb nostàlgia, sinó garantir que les generacions futures puguin comprendre la ciutat amb tota la seva complexitat.

El debat, per tant, no és si aquest patrimoni mereix ser protegit. La pregunta real és quant de temps més es pot ajornar una política clara, compartida i amb visió de futur.