El mapa dels 124.000 euros: per què Vilanova omple el centre de càmeres sense debat

Càmeres al carrer: seguretat veïnal o vigilància sense debat

Vilanova i la Geltrú ha iniciat aquesta setmana la instal·lació d’una xarxa de càmeres de videovigilància que entrarà en funcionament al setembre. La pregunta és si s’ha informat i consultat prou els veïns sobre què es grava, qui hi accedeix i durant quant de temps.

La instal·lació física de dispositius de videovigilància a Vilanova i la Geltrú ha començat aquesta setmana. Segons la informació disponible, es tracta d’una primera fase que permetrà posar en marxa el sistema cap al mes de setembre.

La mesura respon a una demanda habitual: reforçar la seguretat als espais públics. Però la velocitat amb què avança el desplegament tècnic contrasta amb el silenci sobre els detalls del projecte: quants punts es cobriran, quines zones quedaran sota vigilància permanent, qui gestionarà les imatges i durant quant de temps es conservaran.

La finestra de transparència es tanca

Els propers mesos són l’última oportunitat perquè la ciutadania exigeixi respostes abans que el sistema sigui operatiu. Un cop les càmeres estiguin en marxa, el debat es desplaçarà a la gestió i l’ús de les dades, però la decisió sobre el model de vigilància ja haurà estat presa.

La qüestió no és si la videovigilància és útil o no. La qüestió és si s’ha explicat amb claredat el perímetre del projecte: quines infraccions es pretenen prevenir, quins indicadors es faran servir per avaluar-ne l’eficàcia i quines garanties existeixen perquè les imatges no s’utilitzin més enllà del que marca la llei.

El mapa dels 124.000 euros

El projecte ja té xifres i carrers adjudicats. Amb un cost de 124.000 € per a aquesta primera fase, els objectius de les càmeres s’enfocaran de forma imminent cap a punts neuràlgics com la Rambla Principal, la plaça de les Neus, la plaça de la Vila o carrers comercials com Caputxins i Sant Sebastià.

Tot i que el consistori defensa que el sistema estarà blindat sota la gestió exclusiva de la Policia Local i amb servidors segurs, l’anunci que l’any vinent la xarxa s’ampliarà a la ronda Ibèrica confirma que la infraestructura neix amb una clara vocació d’expansió.

Tot això passa en un moment on els cossos policials admeten una davallada general dels delictes a la ciutat, el que reobre el debat sobre si la mesura respon a una necessitat real o a una solució ràpida per a la galeria.

Seguretat legítima, però amb condicions

Ningú discuteix que els veïns tenen dret a sentir-se segurs. Però la seguretat no pot ser un argument en blanc que justifiqui qualsevol mesura sense matissos.

La instal·lació de càmeres afecta la privacitat, modifica la percepció de l’espai públic i genera un arxiu d’imatges que, en mans equivocades o mal gestionat, pot derivar en abusos.

La normativa de protecció de dades obliga a informar de manera clara i accessible sobre la finalitat de la videovigilància, el responsable del tractament i els drets dels ciutadans.

Però complir la llei és el mínim: el que es demana és un debat veïnal explícit sobre fins on arriba la vigilància i amb quines contrapartides.

Qui controla les imatges

Un dels punts més sensibles és l’accés a les gravacions. Les càmeres poden ser una eina de prevenció, però també un recurs d’investigació policial. La frontera entre una cosa i l’altra no sempre és nítida, i convé que quedi establerta abans que el sistema estigui en marxa.

Si les imatges es conserven durant setmanes o mesos, si es comparteixen amb altres cossos de seguretat o si es poden creuar amb altres bases de dades, el projecte deixa de ser una simple mesura de seguretat local i es converteix en una infraestructura de vigilància amb implicacions més àmplies.

El risc de la inèrcia tècnica

La instal·lació avança per inèrcia tècnica: s’aprova el pressupost, es licita el contracte, s’instal·len els dispositivis i, finalment, es posen en marxa. En aquest procés, el debat públic queda relegat a un tràmit administratiu que poques vegades genera participació real.

El resultat és que molts veïns descobriran l’existència de les càmeres quan ja estiguin operatives, sense haver tenido l’oportunitat de preguntar, opinar o exigir condicions.

I això no és un problema menor: la confiança en les institucions es construeix també amb transparència en les decisions que afecten la vida quotidiana.

Què caldria saber abans del setembre

Hi ha preguntes concretes que haurien de tenir resposta abans que el sistema entri en funcionament. Quantes càmeres s’instal·laran i en quins punts exactes. Quin tipus de dispositius es faran servir i quina capacitat de gravació tenen. Qui tindrà accés a les imatges i sota quins protocols.

També caldria saber durant quant de temps es conservaran les gravacions, si es faran auditories periòdiques per verificar que no hi ha usos indeguts i quins mecanismes existeixen perquè un veí pugui reclamar si considera que s’ha vulnerat la seva privacitat.

Un model de seguretat sense consens

La videovigilància no és l’única eina per millorar la seguretat. Hi ha alternatives que passen per reforçar la presència policial, millorar la il·luminació, dinamitzar l’espai públic o treballar amb les comunitats veïnals.

Però aquestes opcions requereixen més recursos humans i més temps, mentre que les càmeres ofereixen una solució tècnica ràpida i visible.

El risc és que la videovigilància es converteixi en la resposta per defecte, sense haver explorat altres vies ni haver debatut col·lectivament quin model de seguretat vol la ciutat.

I això no és una qüestió tècnica, sinó política: quin tipus d’espai públic volem i quines llibertats estem disposats a cedir a canvi de més control.